CIS - Centro de Investigaciones Sociológicas

Majestat,
Un gran honor que ens fa a la comunitat sociològica que puguem comptar un any més amb la seva presència i alè. Aquest any, a més, al nou i magnífic escenari de les Col·leccions Reials, que reflecteixen un esplèndid recorregut per la nostra història, representada per la Corona.
Però deixem la història als historiadors i anem a la societat, que és allò nostre.

El 1958, en una de les primeres anàlisis del desenvolupament de la Sociologia espanyola Enrique Gomez Arboleya, avançava una idea que tots els seus nombrosos deixebles hem reiterat una vegada i una altra: els avatars de la sociologia espanyola -deia Arboleya- són els avatars de la societat moderna1. Donava a entendre amb això que la sociologia és un producte més de la modernitat. Per dir-ho al contrari, aquesta vegada amb Amando de Miguel: va ser l'absència d'una burgesia secularitzada i poderosa que va incapacitar la penetració de la Sociologia a l'Espanya de començaments del segle passat. Sense modernitat no hi pot haver sociologia.

I sens dubte és així. Però no del tot.

Doncs no deixa de ser sorprenent que algunes de les primeres càtedres de sociologia es creessin, no als països moderns i avançats, sinó a Sant Petersburg, Roma, Buenos Aires, o fins i tot a Madrid, a la Universitat Central, el 1899, abans fins i tot que a París, on es crearà el 1910. Doncs la sociologia és performativa i normativa, i tant com reflectir la modernitat tracta de produir-la.

Això ha estat especialment cert a l'Espanya del tardofranquisme, on la sociologia va ser incorporada com un instrument de canvi social. Per afegir una tercera cita d'un altre dels clàssics moderns, aquesta de Vidal Beneyto: “la sociologia va sorgir a l'Espanya de la postguerra com un moviment…de baix a dalt i contra una resistència gairebé general; hi havia desconfiança, gairebé por, respecte a la capacitat descobridora…de la sociologia”. Por doncs al que un altre sociòleg d'aquells anys va anomenar: “la demagògia dels fets”. La transparència social com a pas previ a la transformació.

Una observació oportuna com a pròleg a la laudatio de Lluïsa Carlota Solé Puig, que tinc l'honor de pronunciar per segona vegada, ja ho vaig fer quan es va incorporar a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. Doncs si algú ha parat merescuda atenció a la modernitat ha estat sens dubte la professora Solé.

S'ha dit que el discurs femení a la sociologia és més aplicat, més pragmàtic, més compromès amb el canvi social, més normatiu. Ho assenyalen Patricia M. Langermann i Gillian Niebrugge a la seva excel·lent monografia sobre “Les fundadores de la sociologia i la teoria social”, en excel·lent edició del CIS. Carlota Solé compleix al peu de la lletra aquesta observació.

Doncs ella representa tota una generació de sociòlegs nascuts als anys 40, que van començar a publicar als anys 70, van guanyar càtedres als 80, i ara troben la seva jubilació. Parlo del desig i la il·lusió de contribuir amb els seus estudis i investigacions a una Espanya “moderna”, i novament la paraula. Una Espanya que havia de passar de l'autoritarisme a la democràcia; d'una economia tancada a una altra oberta; una societat intolerant a una altra inclusiva, una Espanya que havia de sortir dels “temps de silenci” del franquisme per començar a parlar de si mateixa, que és el que fa la sociologia: ensenyar a la societat a parlar de si mateixa.

(Una mica, el que fa Sa Majestat en molts dels seus discursos, si em permet la gosadia: posar-nos un mirall per veure'ns com som).

I si Arboleya va ser el proto pare d'aquest projecte il·lustrat, els pares van ser els premis nacionals de sociologia Murillo Ferrol, Linz, Del Camp Urbà, Jiménez Blanco, Giner, Maravall, Moya… I els néts som qui ara els parla, o la mateixa Carlota Solé. Formats ja en una Universitat que es va negar a renovar les elits del franquisme i, al contrari, va dur a terme al seu si la primera i pionera transició a la democràcia, la primera trobada entre els fills dels vencedors i els fills dels vençuts, cap al 1956.

Una generació que combinava el desig d'una Espanya oberta amb una fe profunda en la capacitat transformadora de la ciència i del coneixement, i no és casualitat que en aquells anys els més rebels eren també els més estudiosos. Crèiem a la Universitat com a matriu del coneixement i de la nova societat, cosa que ens portaria a sortir fora a formar-se com a pas inevitable, no només al cursus honorum
acadèmic, sinó en una veritable bildung, una formació de la personalitat i del caràcter.

És per això que no puc deixar de retre homenatge aquí a la tasca que en aquells anys setanta, va realitzar la Fundació March amb un programa de beques per formar sociòlegs, que va ser planter del futur. Programa al jurat del qual estaven de nou els nostres companys Juan Díez Nicolas (també Premi Nacional) i Luis González Seara.

Doncs bé, el 1973 - fa ara doncs mig segle - la Fundació March va concedir tretze beques, una a la mateixa Carlota, una altra a qui els parla ara, i altres a futurs catedràtics o professors: Julio Iglesias de Ussel, Jesús de Miguel , Manuel Martín Serrano, Carlos Alba, Juli Rodriguez Aramberri, Eduardo Sevilla, Benjamí Oltra, Maria Càtedra, Enric Luque, Manuel Ramírez Jiménez, Juan José Ruiz Rico. Becats per estudiar a les Universitats de Yale, Califòrnia, Pennsylvania, Cambridge, Reading, London Schools of Economics, Santa Bàrbara, la Sorbona o
l'École Practique des Hautes Études. És evident que amb aquell programa de beques s'iniciava la posada al dia definitiva de la sociologia espanyola.

Només dues dones en aquesta llista. Res sorprenent, sens dubte. Calia molt de coratge i determinació aleshores perquè una dona, educada en el franquisme, es llancés a l'aventura de viure i estudiar en una universitat estrangera. Aleshores, no ho oblidem, l'estranger estava molt lluny i era això, era estranger i estrany.

I vaja si es va formar. Carlota Solé era ja llicenciada i doctora en Economia per la UAB el 1975, però en aquells anys no hi havia llicenciatura en sociologia (es crearà el 1973), i per això va obtenir el 1982 un segon doctorat, ara sí en sociologia, a la Universitat de Reading, on va treballar amb Hugh Thomas, Stanislaw Andreski i amb Margaret Archer, i va elaborar amb Anthony D. Smith una tesina que versarà, justament,
sobre “teories de la modernització”.

S'ha format a més a la Universitat de Berkeley amb Robert Bellah i Neil Smelser, i ha donat classes a l'Istituto Universitari di Studi Europei (Torino) ia la Universitat Europea de Florència.

Catedràtica de Sociologia a l'Autònoma de Barcelona des del 1988, Emèrita molt després, ha dirigit 24 tesis (13 cum laude) i té sis sexennis de recerca, els màxims permesos.

Ha publicat 40 llibres i 118 articles (23 en anglès), a les millors revistes internacionals, de les quals ha acabat sent membre dels seus consells de redacció. De l'Ethnic and Racial Studies, del Journal of Ethnic and Migration Studies, del The European Journal of Social Quality, i de la Revista de l'Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa. Consells científics en què continua.

La professora Solé ha realitzat a més una gran tasca de gestió de la investigació. Direcció durant molts anys de la revista Papers, la revista catalana de sociologia més important, presidenta de la Federació Catalana de Sociologia, vicepresidenta de la Federació Espanyola de Sociologia, i membre de l'Institut d'Estudis Catalans. I ha estat fundadora i directora del Grup d´Estudis sobre Immigració i Minories Ètniques (GEDIME), des del 1989.

Les seves àrees de recerca són variades però en destaquen dues de principals: modernització i emigracions. A la primera va dedicar el seu primer llibre “Modernització, una anàlisi sociològica”, del 1976. Per abordar, ja des d'aquelles dates, el tema de la immigració, que ha treballat en totes les facetes. De fet, sospito que és cas únic, la professora Solé rep aquest Premi Nacional per segona vegada, ja que se li va atorgar el 1990, sent director del CIS Luis Rodríguez Zúñiga, per la seva investigació sobre «Els treballadors estrangers a Catalunya ¿integració o racisme ?». Vaig tenir l'honor de col·laborar-hi poc després, el 1996, en un llibre sobre el multiculturalisme que ens va publicar Alianza Editorial. Dos temes (modernització i immigració) que reapareixen en els dos treballs més citats, “La dona immigrant, amb 204 cites; Modernitat i modernització, 196 cites; i The labor market and racial discrimination in Spain, amb 189 esments”.

Dades que mostren el molt notable impacte que les seves publicacions han tingut al món acadèmic. Com és sabut en alguns camps acadèmics, les nostres publicacions apareixen referenciades i es comptabilitzen totes les cites creuades en índexs quantitatius que s'actualitzen pràcticament diàriament. Gairebé com un compte de resultats acadèmic. I encara que no hem de fetitxitzar aquests índexs de cites -que desorienten no pocs investigadors joves i estan donant lloc a força malifetes-, sens dubte són molt rellevants a l'hora de valorar l'impacte que una obra ha tingut entre els col·legues. Doncs bé, la doctora Solé té més de 4.100 cites, amb un índex h de 33, és a dir, té 33 feines amb almenys 33 cites cadascun. I un índex i10 de 73, és a dir, té ni més ni menys que 73 feines que van rebre almenys 10 cites. Són dades excel·lents les de la professora Solé.

Podria fer un retrat més personal de Carlota Solé a qui conec fa molts anys. Persona discreta, prudent i rigorosa, sempre amable i optimista, disposada i oberta al diàleg, i fins i tot a la confrontació, que és la base de la ciència. Mai rebutja una tasca que realitza amb eficàcia però amb (anava a dir “dolçor” però sonarà malament, de manera que retiro la paraula) diguem, mà de seda.

Però ho deixo aquí i acabo.

Carlota Solé és la quarta dona a rebre el premi en una llista de 17 premiats, i totes en els darrers cinc anys, una mostra de la poderosa feminització d'aquesta disciplina, complint així la sospita de Langermann i Niebrugge. Més d'un 20%, però només un 20%. Una ràtio 80/20, que ens torna a Pareto, però també a aquesta “llei” que diu que han de treballar un 20% més per guanyar un 20% menys. Encara
a aquest pas la ràtio serà aviat de 60/40…però a favor seu. La meitat (almenys) del talent de l'espècie humana està a les mans i seria neci, a més de molt injust, no aprofitar-ho. Sembla que els sociòlegs no ho estem fent. La meva sincera enhorabona Carlota Solé en nom de la comunitat de sociòlegs que avui tinc l'honor de representar.

I moltes gràcies Majestat per acompanyar-nos.

Emilio Lamo d'Espinosa

Acadèmic Numerari de la Reial Acadèmia de CC. Morals i Política

Premi Nacional de Sociologia i Ciència Política 2016

Accés al contingut Multimèdia