Carlos Moya Valgañón
Biografia
- Carlos Moya Valgañón neix a Còrdova el 10 de juny de 1936. Fill d'ensenyants republicans represaliats, la seva infància transcorre entre les diferents localitats (Sajazarra a la Rioja, Albacete, València) a les quals es trasllada el grup familiar. Després de llicenciar-se en Dret per la Universitat de València el 1957, rep una beca predoctoral de la Fundació Oriol i Urquijo per ampliar estudis a la Universitat de Colònia, a Alemanya. Roman a Colònia tres anys, del 1958 al 1961, integrat al Departament de Sociologia que en aquesta època dirigeix Rene König, una de les figures més rellevants de la sociologia alemanya i europea de la postguerra. Allí reorienta definitivament la seva vocació acadèmica cap a la sociologia, a la qual des de llavors dedicarà les seves investigacions, publicacions i activitat docent.
- En tornar d'Alemanya defensa el novembre de 1963, a la Facultat de Dret de la Universitat de València, la seua tesi doctoral sobre "Problemes fonamentals de la teoria sociològica: de Marx a Durkheim ia l'estructural-funcionalisme". Fruit dels seus anys d'estudi a Alemanya, la tesi fa un recorregut ambiciós per les plurals arrels de les quals es nodreix la nova autoconsciència de la modernitat que es plasma en la Sociologia.
- El 1964 s'incorpora a la Universitat Complutense de Madrid com a professor ajudant de la Càtedra de Filosofia del Dret, el titular del qual és Joaquín Ruiz-Giménez. En aquesta conjuntura, juntament amb altres joves professors universitaris i intel·lectuals, s'integra al cercle d'oposició a la dictadura liderat pel professor Tierno Galván. En aquest context serà cofundador i professor de CEISA (Centre d'Estudis i Investigacions SA), l'Escola Crítica de Ciències Socials que, dissenyada, organitzada i gestionada gràcies a les recerques de José Vidal Beneyto, donarà un impuls decisiu al desenvolupament de la sociologia contemporània a Espanya i que les autoritats franquistes enviaran tancar el 1968.
- Encarregat el 1967 d'impartir Filosofia de la Ciència Social a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense, quatre anys després guanya la Càtedra de Sociologia a la Universitat de Bilbao, a la Facultat de Sarrico de la qual es trasllada el setembre de 1971. A 1974 es desplaça novament a Madrid per dirigir l'Institut de Ciències de l'Educació de la UNED i posar en marxa el seu Departament de Ciències Socials. D'aquests anys en són els llibres Sociòlegs i sociologia (1970) i Teoria sociològica: una introducció crítica (1971); el primer reuneix un conjunt d'estudis en què procedeix a una revisió nova i aclaridora d'algunes de les fites de la tradició sociològica; el segon s'endinsa en l'anàlisi, la sistematització i la interpretació de la teoria sociologia contemporània al final d'època del regnat del funcionalisme. També de principi dels '70 és la seva monografia Borocràcia i societat industrial (1972), centrada en l'estudi del cas espanyol, a la llum de la tradició d'anàlisi sociològica de l'Estat que ve de la sociologia alemanya i especialment de Max Weber -a la sociologia de la burocràcia de la qual dedica un capítol revelador. En connexió amb el seu estudi sobre la burocràcia pública, però en el marc d'una sociologia històrica del procés de canvi socioeconòmic a Espanya que arrenca de la guerra civil, el 1975 apareix El poder econòmic a Espanya: 1939-1972, un llibre connectat amb el treball sobre "les elits econòmiques i el desenvolupament espanyol", publicat al volum "La Societat", dins de l'obra col·lectiva L'Espanya dels anys 70.
- Al setembre de 1977 pren possessió de la càtedra de Canvi Social, a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid, de la qual és Degà de 1980 a 1982, a més de dirigir en els restants anys el Departament de Sociologia I Durant aquest període publica De la ciutat i de la seva raó. Del logos polític a la raó sociològica (1977), un estudi de vols amplis i de difícil classificació acadèmica sobre la genealogia històrica de la racionalitat occidental i la seva conversió en raó sociològica. Cal destacar també en aquesta època el llibre Teoria Sociològica Contemporània (1978), codirigit amb José Jiménez Blanco, en què es recullen col·laboracions de nombrosos sociòlegs espanyols que aborden i debaten els temes centrals de la sociologia a finals dels anys '70. El període culmina amb la publicació el 1984 de Senyals de Leviatan: Estat nacional i societat industrial a Espanya, 1936-1980, llibre que reuneix múltiples estudis publicats en anys anteriors i en què es combinen treballs d'orientació empíricohistòrica amb altres d'ordre teoricohermenèutic. Aquest mateix any publica també l'article "Identitat col·lectiva: un programa de recerca científica" a la REIS, treball en què es fa a la llum una proposta analítico-hermenèutica per a l'ampliació i eventual superació dels límits estrets de la sociologia dominant.
- El 1989 deixa la Universitat Complutense per incorporar-se al Departament de Sociologia I de la UNED, que dirigeix durant alguns anys i del que és actualment Catedràtic Emèrit. El curs 1994-1995 es desplaça, durant un any sabàtic, a la Universitat de Califòrnia, San Diego; allà comença una ambiciosa investigació sobre les religions monoteistes i les seves variants polítiques premodernes i modernes en què segueix treballant actualment. Fruit d'aquesta línia de recerca ha aparegut recentment el llibre Mahoma, Dar-el-Islam i Maimònides: dos assajos sobre el monoteisme semita (2008).
La figura intel·lectual de Carlos Moya desborda tota possible classificació acadèmica i la seva consegüent ubicació als vedats tancats de les especialitats. Persona d'insaciable curiositat intel·lectual i de cultura enciclopèdica, els seus treballs sociològics sempre han tendit a situar-se a la cruïlla en què es donen cita les millors tradicions modernes de les ciències socials i les humanitats. La seva sociologia ha estat sempre oberta al diàleg interdisciplinari i al qüestionament de les estèrils fronteres acadèmiques, atenta, per tant, a incorporar els nous punts de vista que provenen de la filosofia, la història, la psicologia, l'antropologia, la ciència política -o fins i tot de la línia intel·lectual més llunyana de les ciències dures. Producte de la matriu heterodoxa i híbrida del seu pensament i de la seva brillant originalitat, les seves aproximacions als temes empírics o teoricoanalítics aconsegueixen sempre sorprendre pel nou del punt de vista des del que observa i analitza, la seva capacitat per reconèixer en els mínims plecs de l'experiència realitats emergents amb prou feines pensades i la seva negativa a demorar-se en allò ja trillat i estèril.
El vostre centre d'interès i atenció ha estat sempre la gran tradició del pensament social. Una tradició que ha analitzat partint de la seva arrencada a Hobbes, el primer i principal pensador de l'ordre sociopolític de la modernitat, i que, passant per les refundacions que Saint-Simon i el seu deixeble Comte fan al primer terç del XIX, arriba a la seva plena institucionalització a Alemanya i França en els temps de Max Weber i Emile Durkheim, per eclosionar a la universitat americana de després de la Segona Guerra Mundial, dominada per la lluita entre l'estructural-funcionalisme de Parsons i la sociologia compromesa i alternativa de Charles Wright Mills. És aquesta matriu, que es desplega al llarg de diversos segles de modernitat, la que ha constituït l'objecte central de les reflexions, investigacions i escrits. Moya ha mostrat de manera brillant com es desplega i va guanyant en complexitat, com es constitueix a la columna vertebral del pensament modern, com ens pensa i què podem fer per renovar els missatges que ens ha anat proporcionant al llarg del temps. Els seus estudis sobre Hobbes, Saint-Simon, Durkheim o Weber mostren el seu paper estratègic en la història de la modernitat i la seva tossuda actualitat, com a pensadors que ens segueixen ajudant a pensar el món en què vivim. Són treballs plenament reconeguts com a estudis de referència per part de la nostra comunitat acadèmica.
Amb tot, Carlos Moya no s'ha limitat a brillar a l'espai de la reflexió teòrica. Sempre s'ha destacat com a observador intel·ligent i subtil de l'actualitat. Les seves anàlisis sobre la deriva de la societat mundialitzada contemporània són plenes de propostes originals en diàleg amb els diagnòstics més a l'ús de la sociologia contemporània. D'altra banda, i seguint en això les línies pròpies de la sociologia clàssica, els seus treballs sobre el món social han anat més enllà del que és purament actual o contemporani, obrint-se a indagacions històriques d'alta volada en què sociologia i història es conjuguen com a disciplines inseparables.
Persona sociable, oberta a tothom i disposada sempre a encoratjar les investigacions dels molts que, amb formacions i interessos intel·lectuals molt dispars, se li han acostat al llarg de dècades, Carlos Moya és reconegut per tothom com un intel·lectual compromès amb l'època que li ha tocat viure, un savi i un mestre, de qui la comunitat acadèmica valora el seu paper crucial en la institucionalització de la sociologia a Espanya i, en especial, les seves aportacions innovadores i originals al camp de la teoria sociològica i la filosofia socio- política.
