CIS - Centro de Investigaciones Sociológicas

per l'Excma. Sra. D.ª María Teresa Fernández de la Vega

Majestat, Sr. Ministre de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica, Sr. President del CIS, Autoritats, Senyores i Senyors, amigues i amics, estimada Inés.

He de començar dient que és un honor immens per a mi estar avui aquí, realitzant la laudatio de la Sra. Inés Alberdi Alonso, catedràtica i Premi Nacional de Sociologia 2019. Un premi merescudíssim per a la que ha estat a Espanya pionera i mestra en Sociologia de Gènere.

Aquest acte és una reivindicació del valor de la Sociologia, però és, sobretot, un reconeixement a una persona que ha realitzat al llarg de la seva brillant carrera una valuosíssima aportació a la sociologia i al llarg de la seva vida ha contribuït de manera decisiva a la promoció de la igualtat entre els homes i les dones. El seu llegat, que continua creixent, és ENORME.

La Universitat Complutense ha estat una constant a la seva vida. Allí es va llicenciar en Ciències Polítiques i Econòmiques, allà va ser on va realitzar el seu Doctorat en Ciències Polítiques i Sociologia, que va obtenir el 1978, i allà va ocupar una Càtedra del Departament de Sociologia Aplicada des del 1991, després d'un breu pas per la Universitat de Saragossa.

La seva carrera acadèmica la va portar també fora d'Espanya. Va ser Professora Visitant a la Universitat George Washington en dos períodes (1978-1980 i 1988-1989).

Al llarg de la seva carrera investigadora ha publicat innombrables treballs. El seu article més recent està dedicat a la Història del Feminisme i va ser publicat a la Revista d'Occident el 2020. Es pot dir, amb tota justícia, que ella, Inés Alberdi, forma ja també part de la Història del Feminisme al nostre país.

Destaquen els seus treballs sobre la família, sobre la igualtat al si del matrimoni, sobre la situació de les vídues. Ella va ser la primera que va analitzar en profunditat la transformació de les famílies a Espanya i les seves conseqüències sobre les dones a totes les edats. Va estudiar els canvis en els rols familiars i domèstics, la situació de les parelles joves, l'impacte del treball remunerat a la vida familiar.

Ella va comprendre i va saber veure les conseqüències que tindria, la incorporació massiva de les dones al mercat laboral, sobre la família i sobre la societat. Els seus treballs, en aquesta línia de recerca, són imprescindibles.

Els temes que Inés Alberdi ha analitzat a la seva obra científica són apassionants. Ha estudiat i disseccionat el concepte damor romàntic. Ha analitzat els models matrimonials, el poder de les dones a les institucions públiques.

També ha estat una de les poques que s'ha ocupat de subratllar la influència del feminisme en la transició d'Espanya a la democràcia. Jo sempre he dit que sense aquesta història, que no s'ha explicat del tot, no s'entén la transformació democràtica del nostre país.

Tot i que la dictadura havia fet desaparèixer qualsevol indici de feminisme, a principis dels anys setanta, les dones havíem començat a reunir-nos, a parlar, a organitzar-nos, a buscar aliances i aliats per intentar remoure les discriminacions que pesaven com a lloses sobre les dones. Moltes no professaven l'ideari feminista, però comprenien des de la consciència de la injustícia, que ens oprimia, que calia lluitar per la llibertat de les dones. Inés Alberdi va formar part d'aquests grups universitaris i, després, del Moviment d'Alliberament de la Dona que tenia com a objectiu assolir els canvis legals necessaris per reconèixer els drets de les dones.

1975 va ser un any crucial per a aquest moviment, on estava Inés Alberdi. Crucial per a les dones espanyoles. Nacions Unides ho va declarar com a Any Internacional de la Dona i les Dones Espanyoles ens les vam enginyar per organitzar plataformes, celebrar reunions i fer sentir la nostra veu davant un règim el cabdill del qual, el dictador Franco, estava agonitzant. I ens les vam enginyar per aconseguir gràcies a la pressió que es venia exercint, a la denúncia pública, nacional i internacional, de la situació jurídica de la dona per aconseguir que s'aprovés al maig d'aquell any 1975, una reforma del Codi civil que canviava l'estatut jurídic de la dona casada, els drets i els deures dels cònjuges i que va ser el preludi d'una reforma del dret de família.

Mort Franco (novembre 1975) i iniciada la transició a la democràcia, aquesta experiència, a la qual es van unir cada cop més i més dones, de les més diverses tendències i pensaments, va ser l'inici d'una àmplia reivindicació que va fer possible un avenç important en la modificació del dret de família.

Totes, dins o fora dels partits que començaven a jugar a la política espanyola, sabíem que ho havíem de fer, que no hi havia opció, que no podíem perdre el tren de la transformació democràtica. La convicció que, tot i ser només una minoria exigua, uns milers de dones podíem i havíem de mantenir forta i viva, al si d'una marea democràtica impulsada per milions de ciutadans, la lluita pels drets de les dones.

Que els drets de les dones no podien quedar perduts entre tantes i tan fortes prioritats com tenia aquella democràcia a les planes. I que havíem de trobar els aliats i les vies per posar-los a l'agenda política.

La causa feminista no era, per cert, molt àmpliament compartida a Espanya, sobretot perquè les seves idees, o no havien pogut travessar l'ambient sufocant, vetust i reaccionari de la dictadura de Franco, o havien estat presentades com a extremistes o fins i tot ridícules

L'eslògan feminista dels anys setanta (“el que és personal és polític), amb totes les profundes implicacions que aquesta reivindicació tenia per a les espanyoles, desproveïdes llavors de gairebé tots els drets civils, per no parlar dels sexuals, reproductius o de família, semblava pensat per a les dones dun altre planeta. Però no, no era així. Hi havia espanyoles que estaven disposades a lluitar per això. Inés Alberdi va ser una d'aquelles dones que van lluitar pel reconeixement dels drets de les dones.

L'any 1976, la Història, la política estava sotmesa a una acceleració inusitada a Espanya. En el procés de transició acabat d'iniciar s'havia aconseguit aprovar una llei d'Amnistia Política en el desig compartit per tots d'evidenciar el compromís d'avançar sense retorn. Però curiosament, tot i que la vida política es desembolicava a un ritme enfervorit alguns casos es resistien tossudament a canviar.

Així, mentre els presos polítics començaven a gaudir de la llibertat decretada per l'Amnistia, aprovat l'agost de 1976, es jutjaven per adulteri dones. Els Tribunals condemnaven i ficaven a la presó les dones per adulteri, per fer servir anticonceptius.

No només és que no tinguessin permès el divorci, sinó que a les dones que gosaven refer les seves vides després d'un fracàs matrimonial, se les enviava a la presó.

I en aquest brou de cultiu es van produir processos judicials que van desencadenar mobilitzacions espectaculars de protesta a tot el país. Milers de dones van sortir al carrer.

Eren gestos de solidaritat amb les víctimes per descomptat, però també perseguien la denúncia pública de situacions que resultaven anacròniques.

I a partir d´aquí, va començar l´acció coordinada que ens portaria a obtenir importants resultats. Grups de Dones Juristes, de Dones Separades, de Dones Universitàries; grups de dones de les associacions de veïns, llavors molt actives a Espanya, i altres vinculats a partits polítics i sindicats o grups simplement feministes, comencem a treballar juntes i malgrat les diferències ideològiques o d'estratègia, que per descomptat existien, ens vam unir a plataformes dorganitzacions feministes. I queda clar que el feminisme era plural i que entre els membres hi havia diferències, però vam poder treballar unides.

Els explico tot això perquè de tots aquests moviments, estratègies i accions va participar activament Inés Alberdi, que ja l'any 1978 es preguntava en un llibre editat per Bruguera, si havia arribat el final de la família. El 1980 va ser nomenada assessora del Ministre de Justícia per a la preparació de la Reforma del Codi Civil quant a la família i Divorci. El 1981 va començar a publicar estudis sobre els aspectes sociològics del divorci.

La professora Alberdi, a més a més d'una personalitat polièdrica, ha estat una pionera en molts àmbits. Crida l'atenció que ja el 1986 escrivís dos articles científics sobre les repercussions de les noves tecnologies en la situació de la dona i en la promoció de la igualtat a la feina. I també va ser una de les primeres a estudiar les noves masculinitats i va analitzar el paper de l'home davant la paternitat.

Igualment, cal subratllar que ha dedicat gran part de la seva obra a estudiar una de les principals xacres que ens deixa la desigualtat de gènere: la violència contra les dones. Una xacra amb què malauradament no hem pogut encara acabar.

Les xifres il·lustren la magnitud de la seva obra: 21 llibres, 41 capítols a llibres col·lectius i més de mig centenar d'articles.

Els projectes de recerca que ha realitzat també són nombrosíssims, nacionals i internacionals. Ha treballat, entre d'altres, en projectes finançats pel Ministeri d'Educació, el Centre d'Investigacions Sociològiques, l'Institut de la Dona, la Unió Europea, la Banca Pública, l'Institut del Crèdit Oficial, el Banc Interamericà de Desenvolupament, el Ministeri d´Afers Socials, el Centre d´Estudis del Menor i la Família, la Fundació DIOTIMA, el Quart Programa d´Igualtat entre Homes i Dones de la Unió Europea, la Fundació LaCaixa, la Universitat Complutense de Madrid o el Consell Superior d´Investigacions Científiques.

Es podria pensar que qui ha escrit tant i de manera tan innovadora i amb tant d'impacte, ha dedicat la seva vida a la Universitat, a l'estudi. I, encara que això és cert, en el cas d'Inés Alberdi no ha estat incompatible amb el seu activisme feminista. Ha orientat la seva vida a propiciar els canvis socials que van impulsar la igualtat entre dones i homes al nostre país. Ja he fet referència al seu activisme als anys 70. Als 80 va col·laborar amb l'Institut de la Dona i amb la Comissió d'Igualtat de la Comunitat Europea. Ha estat diputada a l'Assemblea de Madrid, on va treballar sobretot a les Comissions de Dona i d'Afers Socials i de Família. El 2008, i fins al 2010, va ser Directora Executiva d'UNIFEM, el Fons de Desenvolupament de la Dona, de les Nacions Unides, el precursor del que avui és ONU Dones. Durant aquests anys es va encarregar de subratllar la importància de la igualtat de gènere i l'apoderament per al desenvolupament del món i, en particular, del continent africà. Com a Presidenta de la Fundació Dones per Àfrica, que es dedica precisament a impulsar el desenvolupament d'Àfrica a través de les seves dones, no hi puc estar més d'acord.

I la seva experiència internacional no se circumscriu a UNIFEM, també ha treballat com a experta a la Unió Europea en diversos temes relatius a la igualtat de gènere. A més, va ser assessora sènior en qüestions de dones i de desenvolupament del Banc Interamericà de Desenvolupament el 1989, on va crear el Programa “Dona en el Desenvolupament”.

Aquest activisme sòlid i constant no ha anat en detriment d'una excel·lent carrera investigadora. Ja ho he destacat, però – encara que són de sobre conegudes les seves aportacions a la sociologia de gènere – crec que en puc donar algun detall més sobre la importància de la seva obra en temes transcendentals per entendre la transformació social del nostre país. Inés Alberdi ha estudiat – com ningú – el procés de modernització de la família a Espanya i la influència que en aquest procés va exercir el feminisme. La família espanyola va començar a transformar-se a finals dels anys 60, encara que els canvis no es van veure reflectits en l'ordenament jurídic democràtic fins a principis dels 80. Ella ha analitzat aquests canvis socials i jurídics, posant de manifest la influència de l'Església a la normativa matrimonial fins que la nostra Constitució va establir l'aconfessionalitat de l'Estat, cosa que va permetre l'evolució d'institucions vinculades a la família, com ara el matrimoni o la filiació. Ella ha examinat les relacions d'autoritat i igualtat entre els cònjuges o l'autoritat dels pares davant del reconeixement creixent dels drets dels fills. Ha treballat també sobre la violència masclista, sobre el seu concepte, etiologia i característiques, considerant-la com a conseqüència de la desigualtat i un fenomen no només individual, sinó social. Avui més que mai veiem que allò que ella sostenia – que la violència masclista era ideològica, arrelada al codi patriarcal – és absolutament cert. Els seus treballs en tots aquests àmbits són una referència ineludible.

Inés Alberdi ha elevat la sociologia de gènere, la sociologia feminista, a un nivell superior. En paraules seves: “El punt de partida per conèixer la societat és fer-se preguntes sobre aquesta qüestió… Doncs bé, les preguntes que es formula la sociologia de les relacions de gènere són de les més importants i interessants que puguem pensar. La sociologia del gènere s'ocupa d'alguns aspectes més importants, més significatius i que més ens interessen de la nostra societat: les relacions entre els homes i les dones”. I, segueix, “poques variables són tan explicatives pel que fa a situar un individu dins de l'estructura social com el sexe a què pertany”.

En el seu article més recent, sobre la història del feminisme, al qual m'he referit a l'inici de la meva intervenció, Inés Alberdi sosté que el feminisme ha propiciat una autèntica revolució al segle XX. Una revolució profunda que ha produït "un canvi històric de gran abast" i que "ha estat original perquè s'ha produït sense violència".

En aquest mateix article subratlla que queden reptes, molts reptes pendents i que mentre existeixin, el feminisme continuarà sent necessari.

Estimada Inés, és clar que el feminisme és més necessari que mai. Tant de bo arribi el moment que no ho sigui. Ara per ara, encara ens hem d'enfrontar al gegantí repte que suposen les violències masclistes, que persisteixen a tot el món. I n'hi ha d'altres: l'apoderament polític i econòmic de les dones i la igualtat en les condicions de treball. I per enfrontar-nos a tot això, necessitem ments i veus tan lúcides com la teva.

Finalitzo, celebrant una vegada més la decisió d'atorgar el Premi Nacional de Sociologia 2019 a la professora Alberdi, que ha sabut instigar a través del pensament, la ciència i la investigació com ningú la revolució feminista, des de la sociologia. Moltes gràcies